Em plou

Plou vivament a Tiana. Em plou a sobre, i em sento viu. Beso i em bec les gotes.
Si et deixes, la pluja estova orgulls injustificats i apaivaga sentiments estèrils. L'aigua que cau m'aixeca un somriure d'infant orat, i no corro a aixoplugar-me. Camino i em mullo amb el líquid que refresca l'esperit inflamat, lenitiu natural com és. 
Entomo la pluja alegrement i digne; no faig carreretes ridícules per evitar-la, que seria  inútil. L'accepto, i ella m'accepta tal com sóc. Comunió panteïsta.
Quan plou un dia gris, els colors i jo descansem, per retornar nets i brunyits.

Hodei

Quan el cel em toca, que no és cada dia ni de bon tros, ho percebo semblant a la blanca i ferma suavitat d'aquest núvol.

El cel,amablement, agafa els meus bocins i els endreça; em reconstrueix.

De dalt estant m'irradia dosis de benestar serè, i jo les absorbeixo amb la mateixa avidesa que té l'àcid sulfúric envers l'aigua.

Regulo la intensitat dels meus sentits per a retenir tan com puc aquest contacte benèfic.

Jo no el tocaré mai el cel, limitadet d'esperit com sóc.

Que no desaparegui. 

Amén.

Noli me tangere

Heus ací un bell arbre que viu a Tiana.
Sense fulles, que ara no toca. No trigarà gaire a estar tot verd i esplendent, proporcionat i harmònic.
Molts altres arbres passen  aquests dies per l'eina tallant de la poda, i fins que les fulles no ho dissimulin els veurem mutilats, retallats i tristament enxiquits.    Diuen que cal podar-los, però a aquest arbre no li ho han fet mai, i prou que es veu que no ho ha necessitat.
En el seu lloc precís l'arbre viu i creix.


No vingueu a tallar-me branques; deixeu que les alci lliurement on vulgui i que em vesteixi del verd que més em plagui.  No cal que useu amb mi l'estri que talla il·lusions i anhels.  Amunt, i en llibertat, la saba que em dóna vida.
Mai no arribaré a tocar el cel, però el meu brancatge hi somnia, i aquest somni es fa plaer que em reconforta.


Ves per on, he començat escrivint d'un arbre, i ben aviat he passat a fer-ho de jo mateix.
No hauria de ser tan egocèntric.

Pace mihi

Capvespre al carrer Matas.

El sol ja no hi és. El dia s'ha aturat, i l'aire, i les coses. Res no es mou ni al cel ni als arbres.

Instant en que tot és tranquil·lament al seu lloc. Fotografia de l'eternitat.

De la meva pipa, el fum s'enlaira amb serenitat d'estoic i posat de savi.

Estona de calma per a provar d'endreçar una mica els sentiments i els anhels;  i la vida, tot plegat. Per passar el drap a la capseta dels records de coses que no he viscut; i al saquet de l'enyor de gent que no ha existit.

Em bec aquesta tarda com una dolça infusió amb gust de pau humil.

Una aparició !

Avui, de bon matí, el terra era humit, el sol nou,  i no feia fred.

Anava a Correus a recollir un llibre, jo, humil bibliotecari en una humil biblioteca, caminant humilment capcot.

En el silenci matiner del carrer Marquès de Monistrol, ressona la seva veu:   Què hi fas aquí ? - exclama sorpresa.

Li identifico, ràpid, el timbre vocal en el meu arxiu, que una certa habilitat i memòria conservo encara en aquesta matèria. I és aquí. No pas com a la foto, ans  amazona de dues rodes, amb casc i ulleres grosses.

Fet inesperat. No pot ser. Sensació una mica d'estar en un somni.

Però no; és ben real que ella  busca una adreça rural de Tiana, i  ben cert també que les dades que duu són com un manuscrit d'obscur i incomplet significat. Combinant això, porta una bona estona perduda.

Li dic:

- Indígena sap camí.  Indígena guiar dona de pell blanca. Tú seguir-me.

Agafo el cotxe, i al cap de res som gairebé a lloc.

-Gràcies, gràcies.   - No es mereixen.  

Petons i abraçada. Ens esperen a tots dos. Record veloç del temps i de companys que compartírem. Breu  esment del molt de temps que feia que no ens vèiem. (bé, jo l'havia vist fa poc a la tele). Propòsit breu, però ferm, de retrobar-nos sense pressa.Comiat obligadament ràpid, que reforça l'aire oníric que té tot plegat.

M'en vaig muntanyeta avall. I tant se val que sembli un rodolí publicitari, però em dic a mí mateix:  Començo el dia amb alegria.

Sol d'hivern

 Tiana. La bicicleta i jo, carretera amunt. Som a la recta abans de l'encreuament ( cap amunt, La Conreria; cap avall Badalona). La pujada ja és més suau.  
Aquí em trobo, cara a cara, amb el sol d'hivern.

El sol d'hivern és amable i blanc.  T'escalfa com un amic que sap estar amb tú, sense aclaparar-te. El tens allí, pel que et calgui, sense imposar la seva presència. No et demana res, i et dona el que et cal.
El sol d'hivern no és com el d'estiu: baladrer, fatxenda, cridaner i excessiu sense mesura.
T'estimo sol d'hivern, senzilla puresa feta llum.
Quan tanqui les parpelles per darrer cop, que siguis tú la última llum que hagi brillat als meus ulls.

Felix Catus

Una tarda, baixant de la piscina, camí avall.
A l'aigua he suat neguits, i coses que són com són, tant se val si m'agraden o no.
A l'esquerra, l'Alegria i la pau del cementiri.
M'abraça l'aroma dels eucaliptus.
El cel és una antològica imatge de la calma.
I un gat negre, jacent, d'ulls vius, em diu sense paraules:
- Ep, company !  No ens en adonem, però som vius; i respirem; i sentim l'aire a la pell; i hi ha gent i coses que ens conmouen.  Vols res més ?
Somric lleument.
La meva resposta.