Em plou

Plou vivament a Tiana. Em plou a sobre, i em sento viu. Beso i em bec les gotes.
Si et deixes, la pluja estova orgulls injustificats i apaivaga sentiments estèrils. L'aigua que cau m'aixeca un somriure d'infant orat, i no corro a aixoplugar-me. Camino i em mullo amb el líquid que refresca l'esperit inflamat, lenitiu natural com és. 
Entomo la pluja alegrement i digne; no faig carreretes ridícules per evitar-la, que seria  inútil. L'accepto, i ella m'accepta tal com sóc. Comunió panteïsta.
Quan plou un dia gris, els colors i jo descansem, per retornar nets i brunyits.

Hodei

Quan el cel em toca, que no és cada dia ni de bon tros, ho percebo semblant a la blanca i ferma suavitat d'aquest núvol.

El cel,amablement, agafa els meus bocins i els endreça; em reconstrueix.

De dalt estant m'irradia dosis de benestar serè, i jo les absorbeixo amb la mateixa avidesa que té l'àcid sulfúric envers l'aigua.

Regulo la intensitat dels meus sentits per a retenir tan com puc aquest contacte benèfic.

Jo no el tocaré mai el cel, limitadet d'esperit com sóc.

Que no desaparegui. 

Amén.