Una tarda, baixant de la piscina, camí avall.
A l'aigua he suat neguits, i coses que són com són, tant se val si m'agraden o no.
A l'esquerra, l'Alegria i la pau del cementiri.
M'abraça l'aroma dels eucaliptus.
El cel és una antològica imatge de la calma.
I un gat negre, jacent, d'ulls vius, em diu sense paraules:
- Ep, company ! No ens en adonem, però som vius; i respirem; i sentim l'aire a la pell; i hi ha gent i coses que ens conmouen. Vols res més ?
Somric lleument.
La meva resposta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada