Bicolor

2 de maig. El dia és gris i és verd.

Gris al cel. El gris de sempre.

Verd a la bassa i als arbres. El verd nou i net de primavera.

Dos colors tranquils, que no es barregen, i que s'han trobat amicalment avui a Tiana. I han dut amb ells un silenci poc habitual; o potser només m'ho sembla a mi.  El silenci, però, passa a segon terme quan comença una pluja discreta i asenyada, que aboca l'aigua amb mesura; només l'aigua que cal, i prou.

Hi ha qui no li agrada un dia com aquest. Com aquell que no li agrada una pel·lícula perquè és en blanc i negre; o com qui rebutja una poma poc lluïda estèticament, ignorant que guarda dins sabors ancestrals.   I diuen que aquests dies són tristos; però la serenor mai no és tristesa. I el color no sempre vol dir alegria. I el silenci pot ser la música més preuada, enmig de la qual el solista, el virtuós, fa sonar un sospir.

Festival de Cant de Primavera, a Tiana

   Des que visc a Tiana se que uns quants diumenges de primavera, si em llevo quan encara és fosc, podré sentir uns impressionants concerts a aquella hora incerta, que ja no és nit, ni encara dia, i tot just és matinada. Privilegi sonor que caduca al cap d'unes setmanes. Generosa eixida de flors sonores

Déu-n'hi-dó les aus, quan noten la pimera gota de color de la matinada, van encetant una admirable polifonia no assajada. Obra mestra natural. Destaquen merles i merlots. 

   I ho fan diumenge ( i algun dia més, també festiu) perquè, a aquella hora de transició, no hi ha gairebé soroll de motors ni d'humans que els faci nosa, i que els inhibeixi el desig de cantar.

L'escenografia llueix tots els matisos del blau, i el fosc, i el lila, i el rosa, fins que ho remata el primer raig del sol.

Jo crec que som poca gent que ho sabem i en fruïm. I tampoc es gaudeix d'això a qualsevol lloc. La meva localitat predilecta (i gratuïta que em surt) és pel volts del Parc dels Teletubbies;  però, des que es va començar l'escola nova, s'ha notat una certa minva del nombre d'intèrprets en aquella zona.

La riquesa dels cants es sent prou estona. I un mínim preludi de sol ixent cap a la banda de l'escola bressol (foto),  diu als cantaires que ja va tocant plegar. I al públic, que el millor moment de l'actuació  ja ha passat.

Gran festival de cant. No programat. De franc. Irrepetible.

Meravella, com tantes altres, només per a una minoria.