Avui, de bon matí, el terra era humit, el sol nou, i no feia fred.
Anava a Correus a recollir un llibre, jo, humil bibliotecari en una humil biblioteca, caminant humilment capcot.
En el silenci matiner del carrer Marquès de Monistrol, ressona la seva veu: Què hi fas aquí ? - exclama sorpresa.
Li identifico, ràpid, el timbre vocal en el meu arxiu, que una certa habilitat i memòria conservo encara en aquesta matèria. I és aquí. No pas com a la foto, ans amazona de dues rodes, amb casc i ulleres grosses.
Fet inesperat. No pot ser. Sensació una mica d'estar en un somni.
Però no; és ben real que ella busca una adreça rural de Tiana, i ben cert també que les dades que duu són com un manuscrit d'obscur i incomplet significat. Combinant això, porta una bona estona perduda.
Li dic:
- Indígena sap camí. Indígena guiar dona de pell blanca. Tú seguir-me.
Agafo el cotxe, i al cap de res som gairebé a lloc.
-Gràcies, gràcies. - No es mereixen.
Petons i abraçada. Ens esperen a tots dos. Record veloç del temps i de companys que compartírem. Breu esment del molt de temps que feia que no ens vèiem. (bé, jo l'havia vist fa poc a la tele). Propòsit breu, però ferm, de retrobar-nos sense pressa.Comiat obligadament ràpid, que reforça l'aire oníric que té tot plegat.
M'en vaig muntanyeta avall. I tant se val que sembli un rodolí publicitari, però em dic a mí mateix: Començo el dia amb alegria.
