Quan el cel em toca, que no és cada dia ni de bon tros, ho percebo semblant a la blanca i ferma suavitat d'aquest núvol.
El cel,amablement, agafa els meus bocins i els endreça; em reconstrueix.
De dalt estant m'irradia dosis de benestar serè, i jo les absorbeixo amb la mateixa avidesa que té l'àcid sulfúric envers l'aigua.
Regulo la intensitat dels meus sentits per a retenir tan com puc aquest contacte benèfic.
Jo no el tocaré mai el cel, limitadet d'esperit com sóc.
Que no desaparegui.
Amén.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada