Plou vivament a Tiana. Em plou a sobre, i em sento viu. Beso i em bec les gotes.
Si et deixes, la pluja estova orgulls injustificats i apaivaga sentiments estèrils. L'aigua que cau m'aixeca un somriure d'infant orat, i no corro a aixoplugar-me. Camino i em mullo amb el líquid que refresca l'esperit inflamat, lenitiu natural com és.
Entomo la pluja alegrement i digne; no faig carreretes ridícules per evitar-la, que seria inútil. L'accepto, i ella m'accepta tal com sóc. Comunió panteïsta.
Quan plou un dia gris, els colors i jo descansem, per retornar nets i brunyits.
Daniel, coincidim, és un plaer estar sota la pluja que cau. Ahir també ho vaig fer a la meva terrassa. De cop un llamp i un trò van estevellar-se per sobre Can Roca. N'Oriol el meu fill, va dir-me...és veu el fum!
ResponEliminaPura meravella!
Gràcies per ajudar-me a sentir-me menys raret. De vegades es fa feixuc sentir-se membre de qualsevol minoria, com ho és aquesta dels amants de la pluja.
ResponElimina