Des que visc a Tiana se que uns quants diumenges de primavera, si em llevo quan encara és fosc, podré sentir uns impressionants concerts a aquella hora incerta, que ja no és nit, ni encara dia, i tot just és matinada. Privilegi sonor que caduca al cap d'unes setmanes. Generosa eixida de flors sonores
Déu-n'hi-dó les aus, quan noten la pimera gota de color de la matinada, van encetant una admirable polifonia no assajada. Obra mestra natural. Destaquen merles i merlots.
I ho fan diumenge ( i algun dia més, també festiu) perquè, a aquella hora de transició, no hi ha gairebé soroll de motors ni d'humans que els faci nosa, i que els inhibeixi el desig de cantar.
L'escenografia llueix tots els matisos del blau, i el fosc, i el lila, i el rosa, fins que ho remata el primer raig del sol.
Jo crec que som poca gent que ho sabem i en fruïm. I tampoc es gaudeix d'això a qualsevol lloc. La meva localitat predilecta (i gratuïta que em surt) és pel volts del Parc dels Teletubbies; però, des que es va començar l'escola nova, s'ha notat una certa minva del nombre d'intèrprets en aquella zona.
La riquesa dels cants es sent prou estona. I un mínim preludi de sol ixent cap a la banda de l'escola bressol (foto), diu als cantaires que ja va tocant plegar. I al públic, que el millor moment de l'actuació ja ha passat.
Gran festival de cant. No programat. De franc. Irrepetible.
Meravella, com tantes altres, només per a una minoria.
