Heus ací un bell arbre que viu a Tiana.
Sense fulles, que ara no toca. No trigarà gaire a estar tot verd i esplendent, proporcionat i harmònic.
Molts altres arbres passen aquests dies per l'eina tallant de la poda, i fins que les fulles no ho dissimulin els veurem mutilats, retallats i tristament enxiquits. Diuen que cal podar-los, però a aquest arbre no li ho han fet mai, i prou que es veu que no ho ha necessitat.
En el seu lloc precís l'arbre viu i creix.
No vingueu a tallar-me branques; deixeu que les alci lliurement on vulgui i que em vesteixi del verd que més em plagui. No cal que useu amb mi l'estri que talla il·lusions i anhels. Amunt, i en llibertat, la saba que em dóna vida.
Mai no arribaré a tocar el cel, però el meu brancatge hi somnia, i aquest somni es fa plaer que em reconforta.
Ves per on, he començat escrivint d'un arbre, i ben aviat he passat a fer-ho de jo mateix.
No hauria de ser tan egocèntric.
