Una aparició !

Avui, de bon matí, el terra era humit, el sol nou,  i no feia fred.

Anava a Correus a recollir un llibre, jo, humil bibliotecari en una humil biblioteca, caminant humilment capcot.

En el silenci matiner del carrer Marquès de Monistrol, ressona la seva veu:   Què hi fas aquí ? - exclama sorpresa.

Li identifico, ràpid, el timbre vocal en el meu arxiu, que una certa habilitat i memòria conservo encara en aquesta matèria. I és aquí. No pas com a la foto, ans  amazona de dues rodes, amb casc i ulleres grosses.

Fet inesperat. No pot ser. Sensació una mica d'estar en un somni.

Però no; és ben real que ella  busca una adreça rural de Tiana, i  ben cert també que les dades que duu són com un manuscrit d'obscur i incomplet significat. Combinant això, porta una bona estona perduda.

Li dic:

- Indígena sap camí.  Indígena guiar dona de pell blanca. Tú seguir-me.

Agafo el cotxe, i al cap de res som gairebé a lloc.

-Gràcies, gràcies.   - No es mereixen.  

Petons i abraçada. Ens esperen a tots dos. Record veloç del temps i de companys que compartírem. Breu  esment del molt de temps que feia que no ens vèiem. (bé, jo l'havia vist fa poc a la tele). Propòsit breu, però ferm, de retrobar-nos sense pressa.Comiat obligadament ràpid, que reforça l'aire oníric que té tot plegat.

M'en vaig muntanyeta avall. I tant se val que sembli un rodolí publicitari, però em dic a mí mateix:  Començo el dia amb alegria.

Sol d'hivern

 Tiana. La bicicleta i jo, carretera amunt. Som a la recta abans de l'encreuament ( cap amunt, La Conreria; cap avall Badalona). La pujada ja és més suau.  
Aquí em trobo, cara a cara, amb el sol d'hivern.

El sol d'hivern és amable i blanc.  T'escalfa com un amic que sap estar amb tú, sense aclaparar-te. El tens allí, pel que et calgui, sense imposar la seva presència. No et demana res, i et dona el que et cal.
El sol d'hivern no és com el d'estiu: baladrer, fatxenda, cridaner i excessiu sense mesura.
T'estimo sol d'hivern, senzilla puresa feta llum.
Quan tanqui les parpelles per darrer cop, que siguis tú la última llum que hagi brillat als meus ulls.

Felix Catus

Una tarda, baixant de la piscina, camí avall.
A l'aigua he suat neguits, i coses que són com són, tant se val si m'agraden o no.
A l'esquerra, l'Alegria i la pau del cementiri.
M'abraça l'aroma dels eucaliptus.
El cel és una antològica imatge de la calma.
I un gat negre, jacent, d'ulls vius, em diu sense paraules:
- Ep, company !  No ens en adonem, però som vius; i respirem; i sentim l'aire a la pell; i hi ha gent i coses que ens conmouen.  Vols res més ?
Somric lleument.
La meva resposta.

Coses que havia demanat al Reis, però que no m'han dut

- Un bocí de Nord Enllà on, segons l'Espriu, diuen que la gent és neta 

i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! 

- Que les fulles mortes diguin el meu nom quan el sol ja és a joc.

- Una orquestra prou bona amb la qual fer la versió gairebé definitiva de la simfonia Manfred, de Txaikovski, que encara està per fer; i és possible.

- Una estada a casa del meu amic el fred, que no ens veiem tant sovint com m'agradaria.

- Una aplicació que em permeti enregistrar allò que somnio en arxiu de vídeo, i reveure-ho; i gaudir de la seva riquesa; i admirar a qui en crea l'storyboard.

Incipit

Els sentiments, facècies, idees,.. d'aquest bloc tenen propietari.
Passavolant que has arribat fins aquí, respecta-ho, fes-hi estada el temps que et plagui, i deixa-ho tot com ho has trobat.