Bicolor

2 de maig. El dia és gris i és verd.

Gris al cel. El gris de sempre.

Verd a la bassa i als arbres. El verd nou i net de primavera.

Dos colors tranquils, que no es barregen, i que s'han trobat amicalment avui a Tiana. I han dut amb ells un silenci poc habitual; o potser només m'ho sembla a mi.  El silenci, però, passa a segon terme quan comença una pluja discreta i asenyada, que aboca l'aigua amb mesura; només l'aigua que cal, i prou.

Hi ha qui no li agrada un dia com aquest. Com aquell que no li agrada una pel·lícula perquè és en blanc i negre; o com qui rebutja una poma poc lluïda estèticament, ignorant que guarda dins sabors ancestrals.   I diuen que aquests dies són tristos; però la serenor mai no és tristesa. I el color no sempre vol dir alegria. I el silenci pot ser la música més preuada, enmig de la qual el solista, el virtuós, fa sonar un sospir.

Festival de Cant de Primavera, a Tiana

   Des que visc a Tiana se que uns quants diumenges de primavera, si em llevo quan encara és fosc, podré sentir uns impressionants concerts a aquella hora incerta, que ja no és nit, ni encara dia, i tot just és matinada. Privilegi sonor que caduca al cap d'unes setmanes. Generosa eixida de flors sonores

Déu-n'hi-dó les aus, quan noten la pimera gota de color de la matinada, van encetant una admirable polifonia no assajada. Obra mestra natural. Destaquen merles i merlots. 

   I ho fan diumenge ( i algun dia més, també festiu) perquè, a aquella hora de transició, no hi ha gairebé soroll de motors ni d'humans que els faci nosa, i que els inhibeixi el desig de cantar.

L'escenografia llueix tots els matisos del blau, i el fosc, i el lila, i el rosa, fins que ho remata el primer raig del sol.

Jo crec que som poca gent que ho sabem i en fruïm. I tampoc es gaudeix d'això a qualsevol lloc. La meva localitat predilecta (i gratuïta que em surt) és pel volts del Parc dels Teletubbies;  però, des que es va començar l'escola nova, s'ha notat una certa minva del nombre d'intèrprets en aquella zona.

La riquesa dels cants es sent prou estona. I un mínim preludi de sol ixent cap a la banda de l'escola bressol (foto),  diu als cantaires que ja va tocant plegar. I al públic, que el millor moment de l'actuació  ja ha passat.

Gran festival de cant. No programat. De franc. Irrepetible.

Meravella, com tantes altres, només per a una minoria.

Em plou

Plou vivament a Tiana. Em plou a sobre, i em sento viu. Beso i em bec les gotes.
Si et deixes, la pluja estova orgulls injustificats i apaivaga sentiments estèrils. L'aigua que cau m'aixeca un somriure d'infant orat, i no corro a aixoplugar-me. Camino i em mullo amb el líquid que refresca l'esperit inflamat, lenitiu natural com és. 
Entomo la pluja alegrement i digne; no faig carreretes ridícules per evitar-la, que seria  inútil. L'accepto, i ella m'accepta tal com sóc. Comunió panteïsta.
Quan plou un dia gris, els colors i jo descansem, per retornar nets i brunyits.

Hodei

Quan el cel em toca, que no és cada dia ni de bon tros, ho percebo semblant a la blanca i ferma suavitat d'aquest núvol.

El cel,amablement, agafa els meus bocins i els endreça; em reconstrueix.

De dalt estant m'irradia dosis de benestar serè, i jo les absorbeixo amb la mateixa avidesa que té l'àcid sulfúric envers l'aigua.

Regulo la intensitat dels meus sentits per a retenir tan com puc aquest contacte benèfic.

Jo no el tocaré mai el cel, limitadet d'esperit com sóc.

Que no desaparegui. 

Amén.

Noli me tangere

Heus ací un bell arbre que viu a Tiana.
Sense fulles, que ara no toca. No trigarà gaire a estar tot verd i esplendent, proporcionat i harmònic.
Molts altres arbres passen  aquests dies per l'eina tallant de la poda, i fins que les fulles no ho dissimulin els veurem mutilats, retallats i tristament enxiquits.    Diuen que cal podar-los, però a aquest arbre no li ho han fet mai, i prou que es veu que no ho ha necessitat.
En el seu lloc precís l'arbre viu i creix.


No vingueu a tallar-me branques; deixeu que les alci lliurement on vulgui i que em vesteixi del verd que més em plagui.  No cal que useu amb mi l'estri que talla il·lusions i anhels.  Amunt, i en llibertat, la saba que em dóna vida.
Mai no arribaré a tocar el cel, però el meu brancatge hi somnia, i aquest somni es fa plaer que em reconforta.


Ves per on, he començat escrivint d'un arbre, i ben aviat he passat a fer-ho de jo mateix.
No hauria de ser tan egocèntric.

Pace mihi

Capvespre al carrer Matas.

El sol ja no hi és. El dia s'ha aturat, i l'aire, i les coses. Res no es mou ni al cel ni als arbres.

Instant en que tot és tranquil·lament al seu lloc. Fotografia de l'eternitat.

De la meva pipa, el fum s'enlaira amb serenitat d'estoic i posat de savi.

Estona de calma per a provar d'endreçar una mica els sentiments i els anhels;  i la vida, tot plegat. Per passar el drap a la capseta dels records de coses que no he viscut; i al saquet de l'enyor de gent que no ha existit.

Em bec aquesta tarda com una dolça infusió amb gust de pau humil.

Una aparició !

Avui, de bon matí, el terra era humit, el sol nou,  i no feia fred.

Anava a Correus a recollir un llibre, jo, humil bibliotecari en una humil biblioteca, caminant humilment capcot.

En el silenci matiner del carrer Marquès de Monistrol, ressona la seva veu:   Què hi fas aquí ? - exclama sorpresa.

Li identifico, ràpid, el timbre vocal en el meu arxiu, que una certa habilitat i memòria conservo encara en aquesta matèria. I és aquí. No pas com a la foto, ans  amazona de dues rodes, amb casc i ulleres grosses.

Fet inesperat. No pot ser. Sensació una mica d'estar en un somni.

Però no; és ben real que ella  busca una adreça rural de Tiana, i  ben cert també que les dades que duu són com un manuscrit d'obscur i incomplet significat. Combinant això, porta una bona estona perduda.

Li dic:

- Indígena sap camí.  Indígena guiar dona de pell blanca. Tú seguir-me.

Agafo el cotxe, i al cap de res som gairebé a lloc.

-Gràcies, gràcies.   - No es mereixen.  

Petons i abraçada. Ens esperen a tots dos. Record veloç del temps i de companys que compartírem. Breu  esment del molt de temps que feia que no ens vèiem. (bé, jo l'havia vist fa poc a la tele). Propòsit breu, però ferm, de retrobar-nos sense pressa.Comiat obligadament ràpid, que reforça l'aire oníric que té tot plegat.

M'en vaig muntanyeta avall. I tant se val que sembli un rodolí publicitari, però em dic a mí mateix:  Començo el dia amb alegria.